La XIX edició de Pirena (2009) esta en marxa. El seu fundador i Josep Parés i Casals (Pep Parés) ens informa en la web de Pirena sobre els orígens del campionat de mushing que en aquests dies anima la serralada pirinenca. Obrim parèntesi per explicar que aquesta cursa deu el seu nom a la mítica filla de Tubal (rei d’Iberia) i net de Noé, coneguda com Pirene, la qual va escapar del monstre de tres caps Gerió que li havies pres el tron al seu pare, i marxà en direcció al nord. Aquest va calar foc a la serralada per temor a que algun dia li reclamés el tron perdut. Pirene va morir a mans d’Heracles i ell la va cobrir de pedres que la van sepultar des del Cantàbric fins el Cap de Creus formant l'actual serralada dels Pirineus.
Però be, l'origen de les curses de mushing el trobem en la primera dècada del passat segle XX: A la ciutat de Nome (Alaska) es va declarar una epidèmia molt important de diftèria l’any 1925, especialment per la població infantil Inuit que no era immune a aquesta malaltia traslladada des d’Occident. El governador Scott Bone va aprovar un carregament de 9 kg de sèrum d’antitoxina per 480 km des de Seward a Nenana des d’on es va passar a una expedició de 20 mushers i mes de 100 gossos. Aquest grup d’intrèpids expedicionaris van fer la ruta de Nenana a Nome per 1085 km en etapes de 100 km per gos. A la mitjanit de del 27 de gener sortia el primer destacament i el dia 2 de febrer -5 dies després - arribava el primer grup comandat pel norueg Gunnar Kaasen i el seu gos Balto que va rebre un gran reconeixement mediàtic i se li va construir una estàtua al Central Park (New York) on encara avui rep moltes visites. Balto era el gos guia que encapçalava l’expedició i va arribar a ser una celebritat equiparable a l’entranyable Rin Tin Tin. Una publicitat que alhora també va contribuir a incrementar les peticions de vacunació contra la diftèria que amenaçava bona part de la població americana.Amb tot, molts mushers, consideren a Leonhard Seppala i el seu gos Togo com els autèntics herois de la cursa ja que van efectuar la ruta mes perillosa i van portar el sèrum mes lluny que cap altre equip.
Anys mes tard, l’any 1967 Dorothy G Page i Joe Redington, coneguts també com la “mare” i el “pare” de Iditarod van promoure la primera cursa coneguda com “Iditaord Trail Seppala Memorial Race” en honor a Leohnard Seppala, cobrint 40 km des de Anchorage fins Iditarod. Redington va impulsar la cursa per mes de 1.600 Km a través de l’antiga ruta de Nome i impulsant un nova fundació que incrementaria els premis ofertats. A partir de 1973 es cobriria aquesta nova ruta, que va ser tot un èxit, fins avui dia. El 1978 va ser designat com un dels National Historic Trails mes importants dels USA que designen àrees protegides amb rerafons històrics. La ruta s’ha nomenat Iditarod donat que es un terme “haiditarod” que prove del grup de llengües indigenes de Nord-Amèrica conegudese com Athasbaskan i que te el siginficat de “el lloc mes llunyà”. La ruta principal actual de la Iditarod s’exten per 1500 Km des de Seward fins Nome i va ser inicialment explorada per Walter Goodwin el 1908 i explotada per la Alaska Road Commission en el 1910 i 1911.
Hem de precisar que els trajectes amb gossos de trineu eren el mitjà de comunicació habitual en les comunitats subàrtiques de tot el mon, i aquesta cursa va suposar la darrera fita i l’esdeveniment mes famós assolit en la història del mushing, abans de que en els anys ’30 s’introduíssin les aeroanus i les motos de neu entressin en escena en la dècada dels ’60. Es a partir dels anys 70 en que el mushing recreatiu resorgeix de nous a Alaska gràcies a la conmemoració que es fa de la “Cursa del Sèrum” també coneguda com “Great Race Mercy” d’Iditarod.
Iditarod forma ja part de les grans curses de gossos de trineu i ha agafat renom mundial juntament amb Yukon i Finnmarkslopet entre d'altres.
Aquesta història ha generat també diferents publicacions. Us en facilitem algunes, totes en anglès:
Iditarod Fact Book: A Complete Guide to the Last Great Race [ILLUSTRATED] / by Tricia Brown (Editor).- 192 pages.-Epicenter Press (November 15, 2006).-ISBN-10: 0974501492
Iditarod Country: Exploring the Route of the Last Great Race (Hardcover) /by Tricia Brown (Author), Jeff Schultz (Photographer) .- 63 pages.-Epicenter Press (February 1998).- ISBN-10: 0945397666
Iditarod: The Great Race to Nome (Paperback) / by Bill Sherwonit (Author), Jeff Schultz (Photographer)
.- 144 pages.-Sasquatch Books (January 2002).- ISBN-10: 1570612919
The Race to Nome (Paperback) / by Kenneth A. Ungermann (Author)
.-192 pages.- Press North America (March 1993).- ISBN-10: 0938271040
The Cruelest Miles: The Heroic Story of Dogs And Men in a Race Against an Epidemic (Paperback)
by Gay Salisbury (Author), Laney Salisbury (Author).- 303 pages.- W. W. Norton & Company (February 7, 2005)
.- ISBN-10: 0393325709
The Last Great Race: The Iditarod (Paperback) / by Tim Jones (Author)
.- 274 pages.- Stackpole Books (July 1988).- ISBN-10: 0811722333
Podeu trobar també bibliografia sobre gossos de trineu; raça malamute i raça huskie a la Biblioteca de Veterinària UAB
Fonts utilitzades:
1925 serum run to Nome (Wikipèdia)
Balto’s true story: History of 1925 Nome Serum Run (Balto's web page)
Dogsled.com (Links)
Iditarod (Official web page)
Iditarod blog (Iditarod)
Iditarod Basics (Ultimate Iditarod.com)
Iditarod History (Lucidcafe.com)
Iditarod Trail Sled Dog Race (Wikipèdia)
Pirena - Historia (Pirena.com)
Sleddogcentral (Sleddogcentral.com)
The Serum Run of 1925 (Lite Site Alaska)
0 comentaris: